Quanta bellesa en els banyistes

EscriptoraNens i adults a la piscina municipal. Els nens juguen i riuen abandonats al plaer de l’aigua. N’hi ha un que va amb samarreta, perquè es deu trobar gras. Si li pogués fer entendre que mai estarà tot tan bé com ara, que és un nen guapo i que serà un adult guapo... Però no puc. Me’ls miro a tots, grans i petits, i a tots els trobo una mena de bellesa. No n’hi ha cap de lleig. És normal que em passi això? Que els trobi guapos a tots? I llavors, sincerament, molt sincerament, m’adono de per què és. És que tots estan contents. Momentàniament contents, potser per la il·lusió de l’aigua. L’alegria, com els badalls, s’encomana. L’agror també. Els nens estan felicíssims i els adults, doncs, se n’han encomanat.

Fer riure. Quin plaer. Quan els nens ho aconsegueixen es posen contents. T’expliquen acudits inventats que no s’acaben mai perquè el que busquen, sense comprendre-ho del tot, encara, és aquesta gran sofisticació de la intel·ligència que és l’humor. Volen que tu, que ets l’adult, riguis. Com els agrada aconseguir-ho. Alguns dels nens que avui es banyen fan bromes perquè els grans se’ls mirin. Imiten anuncis i la veu del gepeessa del cotxe. Un pare i una filla juguen dins de l’aigua. Ell s’inventa paraules i ella esclafeix a riure sense poder parar. Té deu anys. Son pare sap que li falta poc per ser una adolescent emmurriada. Ella no en té ni idea.

Quan veig adults que no riuen mai, quan veig adults que no puc imaginar-me fent una riallada franca i abandonada, els intento veure de petits. Tots els petits riuen en algun moment. Hi ha grans que no riuen mai. I quan veig els petits penso en les vides que els esperen i en si podran seguir rient com ara fan. Em passo la vida mirant-me els nens i imaginant-me els adults que seran i mirant-me els adults i imaginant-me els nens que van ser. Endavant i endarrere.