Rei meu...

Dilluns a la tarda la Diagonal tenia més tanques que la Marató de Nova York, perquè venia de visita la família reial espanyola, amb l’hereva del negoci familiar inclosa. Venien a donar els premis Princesa de Girona, que és ella. Però no ho feien a Girona, perquè allà el patriarca i amo actual del negoci va ser declarat persona non grata, que salvant les distàncies és el que li va passar a la meva tieta Pura en un bingo. No hi va poder tornar a entrar. Tenint en compte les protestes, potser val més que l’any que ve aquests premis els donin a Madrid, directament a dins del Palau. A Astúries, l’últim cop que hi van anar de visita també hi va haver protestes. Es veu que l'única que no cridava era l’estàtua de Woody Allen.

Quan ets monarca i fas discursos a favor del ball de bastons contra una determinada part del regne, en lloc de fotre’t gintònics i canviar el bolso de mà com fa la d’Anglaterra, pot passar que la determinada part del regne t’escridassi. Havent tret Franco del Valle de los Caídos (que, per cert, seria el cas contrari al d’Herminio Bolaextra, el mític personatge de Mauro Entrialgo que tenia tres testicles), que el rei, el seu hereu, estigui grapat al tron es nota encara més.

Una menció especial a tots els súbdits convidats a l’acte, que sí que tenien els fills escolaritzats, no com n’Elionor, i que, vestits amb frac ells i amb escots i talons elles, han provat d’entrar al Palau entre els crits dels que anaven amb vambes. Jo sempre em pregunto què pensen, els monàrquics, quan veuen el rei i les infantes. “Ells són més que jo i que els meus fills. Estan per damunt meu, els dec obediència i reverències”. I de veritat que no ho puc entendre. Perquè si no pensen això no són monàrquics.