La crisi econòmica i una nena

Ell, el botiguer, li explica a la clienta que plega, que tanca la botiga, que no se n’ha sortit. I ella, la clienta, que hi ha anat a comprar amb la filla, li toca l’espatlla, perquè aquell botiguer ja li és amic. Amic de tardes anant-hi a comprar quatre coses i enraonant d’això i d’allò. Se’n sap el nom i gairebé la vida. “Però com és? No pot ser!”, es queixa ella. “Què passa, mama?”, pregunta la nena. Aquesta nena, com tots els seus companys nascuts el 2007, no ha conegut res més que la crisi econòmica i es posa molt nerviosa quan algun adult té problemes amb la feina. Ella i tots els seus companys han sentit moltes vegades els pares parlar dels cèntims i del futur, saben que a casa es pateix per pagar el material escolar, molts d’ells són fills d’autònoms, que mai saben si tindran feina l’endemà. “Que en Pere potser tanca la botiga”, li diu la mare. I quina pena que li fa, això, perquè el seu amic hi va enterrar un crèdit que encara està pagant, allà dins, per fer-la ben bonica i agradable i perquè tothom hi entrés, i ha perdut moltes hores sense la família perquè rutllés. “Però no passa res!”, les anima ell. “I ara què faràs?”, pregunta la nena, molt amoïnada. “Com t’ho faràs per tenir diners?” La mare li toca la galta, en veure-la així, però ella la refusa amb un gest de gran. “Ai, mama...!”, fa. “No ho sé, què faré. Alguna altra cosa”, diu. “Un altre negoci?”, pregunta la mare. “Potser”, fa ell. I llavors a la nena se li il·lumina la cara. “Pere, Pere! Tinc una molt bona idea per a tu! Ja sé què pots fer!”, gairebé crida. “Ah sí?”, contesta ell. I somriu. “Sí, Pere! Una botiga de llaminadures! Tothom en vol, de llaminadures! Sempre en compren, els nens! No pot fallar! Nosaltres vindríem sempre, oi, mama?” El botiguer torna a somriure. “Quina bona idea, Paula”, exclama. I la mare estossega: “Està ben pensat”. Llavors la nena, sense adonar-se’n, fa un saltiró, que és de pura alegria i alleugeriment.