18/10/2019

El dia després

2 min

El que més m’ha impressionat, un cop he arribat a Barcelona, en aquest dia de mani, han estat els tractors. Els tractors en un sòl no propi, l’asfalt, que els feia brillar i destacar amb aquelles rodes immenses. Els tractors estan pensats per a la terra. Per llaurar, per anar pels marges, no pas per a les carreteres. O bé, sí. Per a les carreteres quan els pagesos que els menen tornen a casa. Un tractor quan s’ha vist en una mani? Potser mai, excepte a Catalunya. Però resultem pioners en gairebé tot. També en les condemnes injustes, inventades, falses que han generat, ara, aquests aldarulls. I aquestes protestes. Perquè ja n’hi ha prou.

Els tractors són un element molt bèstia, molt estètic, molt tècnic, molt modern, molt antic. Els tractors són conduïts per homes o per dones que estan del tot lligats a la terra. Qualsevol revolta necessita això: burgesos i pagesos, hipsters i tuitaires, perruquers i ferrovellers, locutors i actors, desnonats i deslocalitzats. Una barreja de tota la societat, la que pateix i la que pensa en la que pateix, la que vol fer política i la que és la política. Els tractors són els pagesos. Els pagesos són el kilòmetre zero. El kilòmetre zero és la política. La política és el diàleg. El diàleg és la tria. La tria és el vot. Una albergínia, una taronja, la palla o l’alfals ens fan pensar, com mai, que la política és parlar. Macondo és universal perquè és local, no? Nosaltres som Macondo. La nostra llengua, el nostre pa amb tomàquet, els nostres castellers, cada tractor, cada glop de vi i d’ancestral. Som únics i no hem de ser assimilats per ningú, mai, perquè desapareixerem. I no.

stats