El mal menor

Ara diuen que per als hotelers, banquers, restauradors, cuiners, qui sap si manters, de Barcelona Ada Colau representa “el mal menor”. Però potser Manuel Valls, també. La nit del premi Nadal, quan l’home va posar-se a cridar en sentir que el guanyador del Pla, Marc Artigau, esmentava els presos polítics, les elits barcelonines –que n’hi havia unes quantes, per allà– van moure el cap. Aquelles formes, verge santa de la Mercè, no eren “el seny”.

Per tant, la paüra que va provocar a Palau en Maragall, guanyador de l’alcaldia, no és qualsevol paüra. Ell és, sobretot, “un senyor de Barcelona”. I és independentista –que no n’era– per ofec. No és un eixelebrat embolicat amb l’estelada. És un Maragall, vatua el wok. Un senyor d’aquests que porten la política a la sang i que poden parlar amb tothom “i presentar-se a tot arreu”, que diria la meva tieta Pura. Que aquest senyor sigui independentista no ajuda a propagar pel món que som nazis.

Però la llista de Ciutadans amb Valls, que asseurà Colau al tron, va obtenir només un regidor més dels que tenia. Això em fa pensar que entre els que l’han votat n’hi ha molt pocs de nous, seduïts pel personatge que va deportar gitanos a França. A ell, ara, a palau li deuen haver ordenat que no faci oposició. Però em pregunto què faran els membres de la llista que es deuen al partit. Ada Colau, pel que deia, aspirava a un referèndum acordat i la llibertat dels presos. Ara, sobre això, podrà dir res més? Però dirà res més sobre els altres problemes de Barcelona? A Barcelona també n’hi ha, de gent que en Valls hauria deportat. Alguns estan tancats al CIE, perquè el CIE no està tancat. Comença un període en què només sentirem a parlar d’“habitatge social” i “polítiques valentes”. Parlar. Per fer, cal no tenir un estat en contra.