Ja la pujarem ben dreta, la paret

“El govern de Pedro Sánchez prohibeix els ERO per coronavirus”, diu l'ARA. I penses: “I com s’ho faran per impedir-ho?” No, no m’ho digueu. Repetiu amb mi: “Este virus lo paramos unidos”. Si teniu un bar o una floristeria, esteu tancats i al calaix ni cinc, us haureu d’esperar uns mesos a acomiadar. Dels autònoms no n’han dit res, esclar, excepte que no ens rebaixaran els impostos, perquè si ens autoacomiadem, com que total no cobrem atur, encara que faci dècades que treballem, a ningú no li importa i a ells menys. Podrem cobrar una bonificació si aquest mes tenim menys ingressos que aquest mateix mes l’any passat. Genial, tu. Doncs que els ho diguin als actors, per exemple, o escriptors, o cuiners, que, ves per on, aquest any, no l’anterior, ni l’altre, perquè la feina és així d’imprevisible, començaven un rodatge, estrenaven una obra, escrivien un guió, publicaven un llibre, servien el menjar en un congrés. Són coses que no passen cada any. Li ho demanaria a la meva gestora, però, pobra, em temo que també ho tindrà difícil per tornar a obrir.

La sensació és que quan tots ells parlen de “la classe treballadora” no es refereixen mai a nosaltres. La classe treballadora és una entelèquia, un ens, una bafarada que els surt dels llavis de tant en tant. Nosaltres som bons per pagar, per ser inspeccionats i qüestionats, per ser considerats presumptes estafadors, per omplir-los la caixa amb una de les quotes més altes d’Europa, però no per ser ajudats. A Holanda, els autònoms paguen 100 euros. A Anglaterra, 54. A França el primer any és gratuït i després va segons els guanys. “Este virus lo paramos unidos”, repeteixen. I què vol dir, això? Doncs res, com tot el que diuen envoltats de militars.