30/04/2015

Endevina qui ve a dinar (II)

2 min

Fa uns dies els explicava que em vaig trobar en Cuní i en Duran (Josep Cuní i Josep Antoni Duran i Lleida) que sortien d’un reservat del restaurant Can Gaig (no tan reservat, si jo sóc al local). Gràcies a aital article, ahir una lectora em va enviar un missatge per revelar-me on dinava en García Albiol “per si em podia interessar”. Hi vaig anar cames ajudeu-me. I com que el que fa un polític quan menja ens explica més d’ell que un eslògan, passo a relatar els fets.

El lloc on dinava en García Albiol és un d’aquests restaurants de peix al pes (que, segons com, et garanteixen una digestió de serp). És a prop de la seu del PP, a Barcelona, i, de fet, el nostre home hi anava amb la cap de premsa. Ho sé perquè la dona li deia tota l’estona les entrevistes que tenien l’endemà. Ell va beure aigua. Ella, cervesa. De primer van demanar xanguet. De segon, escopinyes. De tercer, un plat amb dotze gambes que valia 30 euros. Com tothom sap, les gambes, a la peixateria, en valen uns 80. Per tant, que en valguin 30 en un restaurant vol dir que estaven més congelades que el tràiler de 'Frozen'. Sempre preferiré una bona sardina que una mala llagosta. Un autèntic xauarma ben fet que una falsa gamba congelada. Però ja entenc que hi ha qui només tria en funció del nom del menjar i del preu que té, però no de l’autenticitat.

El que em va resultar més inquietant de tot plegat és que –i perdonin-me per revelar-ho– s’adreçava a la cap de premsa tota l’estona en català. Déu meu. Com és que no ho feia a la bilingüesca manera com quan fa mítings? Com és que en privat no deia: “I ara, de segon, pediremos un chanquete, que me viene de gust”? Me l’imaginava bilingüe sempre. Bilingüe fent l’amor (“ara et fotré un clau que te dejaré horadada”) o bilingüe renyant el gos (“quisso/chucho passa a jeure/pasa a yacer”). Estic decebuda. Hauré de votar Ciutadans. Continuarà.

stats