Enyorança dels ventrílocs

M'agraden les entrevistes sense preguntes enginyoses ni punts suspensius, de manera que, els diumenges, llegeixo les que fa el nostre atractiu i mai prou venerat director. És un estil d'entrevista molt clàssic, que, justament per això, ja resulta una raresa. Les preguntes són senzilles, no punyents i tan poc lluïdes com ara: "Fas vida social?" Em fa pensar en el primer llibre d'entrevistes que em va caure a les mans, d'adolescent. Plomes catalanes contemporànies, de Lluís Busquets i Grabulosa. Devia regalar-lo La Caixa, perquè corria per casa i el que és segur és que no el vam comprar. Jo el llegia una vegada i una altra i envejava a parts iguals la feina dels entrevistats i la de l'entrevistador.

Doncs bé. En un moment donat, en Capdevila preguntava a en Clapés si Tito Vilanova se'n sortiria, i ell feia: "Noto certa eufòria hipòcrita, n'hi ha que ja diuen que Tito Vilanova era el cervell i Guardiola era el seu Monchito".

Abans, quan algú parlava per boca d'altri dèiem que era un titella. Però la metàfora no resultava prou intensa per expressar l'abducció de Karanka per part de Mourinho. I amb gran enginy, va ser rebatejat com a Macario. Clapés, doncs, continua amb el símil i, aquest cop, ens parla de Monchito, que formava, juntament amb Macario i Rockefeller, el trio d'estrelles de José Luis Moreno.

M'agrada que el món del futbol rescati els personatges d'en Moreno, perquè jo diria que aquesta mena de xous no es van acabar per excés de caspa, sinó per l'arribada -letal- dels micròfons sense fil, que ja no servien, com els de peu, per dissimular que els ventrílocs movien més la boca que els ninots. És per això que Mari Carmen ( y sus muñecos ) va haver de guanyar-se la vida fent la secció més incoherent de la història de les varietats: ventrilòquia al programa (de ràdio) de Luis del Olmo.