Exercici

Què deixaries de dir i què no deixaries de dir del que ara estàs dient si entre les víctimes de l’accident d’avió hi hagués algú que coneixes? Com a periodista, però també com a taxista, com a pilot d’avió convidat a la tele, com a simple ciutadà que es pren un cafè al bar. Algú que coneixes, però que no t’és gaire proper. Ni tan sols dic un fill, una mare, un marit, un amic. Dic un conegut, el germà d’una veïna, la dona d’un company de feina. Algú concret que hi era i ja no hi és.

¿Parlaries de si es van adonar o no de si queien? A la tele, al bar o a l’oficina, tant se val. ¿Preguntaries, amb to d’investigador privat, què ens amaguen i per què? ¿T’entretindries comentant com deuen estar els cossos? Mentre entrevistes el teu col·laborador de successos, ¿faries aquest gest incrèdul i exagerat, aquest “sembla mentida” mut, amb la boca premuda i el cap tort? ¿Aquest gest vàlid per a l’entrevista que estàs fent ara però també vàlid per a qualsevol altra entrevista que faràs demà, sobre, per exemple, si la cantant Isabel Pantoja s’ha adaptat a la presó? ¿Aquesta cara atitellada de marmanyera? ¿Aquest gest permanent d’expert escandalitzat?

¿Trucaries a la tele per dir que tens molta por de volar i que justament la setmana que ve has d’anar a Düsseldorf, però tens pànic i necessites un psicòleg? ¿Tindries aquest afany de protagonisme que et fa mostrar-te remotament connectat amb el cas que ocupa i commou a tothom? ¿Comentaries amb les companyes que aquesta víctima -en alguns diaris en treuen fotos i biografies-“era molt mona” i que justament t’ha cridat l’atenció “perquè era molt mona”? ¿Diries amb aquesta fredor forense i complaent que perseguiràs els “insults a les víctimes” com si fossin només això: uns insults a les víctimes i no uns insults als catalans, perquè han resultat ser-ne les víctimes? No diguis res més, si la resposta és “no”.