Publicitat
Publicitat

Ficció, no-ficció

El senyoràs la convida a dinar en un restaurant tradicional però car (perquè ell és dels que encara diuen, com als vuitanta, que la cuina moderna et fa quedar amb gana) i li suplica que triï el vi. Com que ella en demana un d’espanyol, ell se sorprèn. Es pensava que aquesta dona era “tan independentista” que no bevia vins que no fossin catalans. Li diu que se n’alegra, se n’alegra molt, de la seva amplitud de mires. I prova de fer befa del vi català, però ella se’l mira com si fos boig. Nou ric de Power Point, porta la llista Parker a la butxaca de l’americana i un díptic amb les anyades mítiques de Bordeus (no se les sap de memòria). Es guia pels preus. Li sona que “a la Borgonya hi ha un vi molt car”. Quan, després, ella demana un vi català, el tasta com l’aixafaterrossos il·lustrat que és, i declara que no li sembla tan fi com l’altre. Els cambrers, en sentir-lo, riuen per sota el nas. Havien convingut amb ella que el segon vi seria el mateix que el primer, però que no l’hi dirien, al paganini.

Després ell li fa l’oferta. Si ella vol, treballarà “al grup”. Li faran un “pack”. (Pack, grup...) Justament els falten dones “canyeres” i ara, des que se n’ha anat aquell (no el vol ni anomenar, no val ni la pena), han d’omplir un buit català. “Busquem algú que sigui catalanista, sí, però no un radical”, li diu. “Busquem algú que de tant en tant escrigui del procés, esclar, i tant, però no cada dia, matxaconament, com fas ara al teu diari. Com els nostres articulistes estrella, vaja, que no estan obsessionats”. Ella se’l mira rient. Quan algú diu que ets el que menges s’equivoca: ets el que no menges. I, de la mateixa manera, els “articulistes estrella”, com en diu ell, són el que no escriuen, més que no pas el que escriuen. “Tu ara hauries de parar de criticar tant les institucions”, afegeix el senyoràs.

Com una heroïna rep a cau d’orella la xifra amb la morterada i, tot seguit, diu que no. Aleshores somriu i pensa: “Ja sóc una màrtir del prussés”. I per distreure’s es posa a calcular quant trigaran a enviar-li aquell regal que també va rebre Jack Woltz en forma d’article cabró en un dels mitjans “del grup”.

Riure, malgrat tot