Publicitat
Publicitat

Genzebe amb una estelada al coll

Ella es diu Genzebe Dibaba, i és d’Etiòpia. Ell, Ayanleh Souleiman, i és de Djibouti. Dimecres corrien a l’Estadi Serrahima, de Barcelona, per commemorar el centenari de la Federació Catalana d’Atletisme. Van aconseguir les millors marques de l’any. Ell, 1’43”08 en 800 metres. Ella, 3’54”11 en 1.500 (rècord de l’Àfrica per més d’un segon). Em diuen els que hi eren que veure’ls córrer va ser sobrenatural.

Tots dos corren amb la determinació dels animals elegants. Com si fos un acte natural, un acte de supervivència ancestral, un fugir del perill i un buscar menjar, però, en canvi, reservat només a algunes criatures consagrades a la bellesa. Veus volar els ocells i entens que no els costi, però saps que tu no ho pots fer. Ells corren deixant en evidència l’espècie a la qual pertanyen. Córrer al seu costat seria córrer a càmera lenta, maldestrament, fent xipoll. Qui es pot quedar indiferent veient-los córrer així?

No han sortit gaire a la tele, tot i que cada cop hi ha més gent que corre i corre, que s’ho passa bé corrent, perquè potser córrer és com ballar: n’hi ha que prefereixen fer-ho que veure-ho fer. I en canvi jo voldria saber-ho tot de Genzebe Dibaba. Com són les seves germanes (també atletes), els seus pares, què feia de petita, què en pensa de córrer descalça... I ho voldria saber tot d’Ayanleh Souleiman. Quantes vambes té, quant corre cada dia, per on, què menja i què no menja...

Que han sortit poc als mitjans ho demostra un fet. Tots dos, quan van arribar a la meta, es van embolicar amb una estelada. Que un atleta s’emboliqui amb l’estelada o simplement l’agafi genera tota mena de comentaris, tuits, articles, preguntes, silenci, odi, advertiments, insults o tot alhora. I també simpatia, articles, respostes, loquacitat, retuits, elogis o tot alhora. Se n’ha adonat poca gent i res d’això ha passat, potser perquè van agafar la bandera de la mateixa manera que corren: amb una increïble i aclaparadora naturalitat.

Riure, malgrat tot