Groc, vermell i un punt de rosa

BarcelonaCom cada any vaig en tren fins a la plaça Catalunya i a la mateixa estació ja em trobo el primer venedor de roses. “ Una, dos eros, tres, seis eros, amigo ”. Un cop a dalt, una altra parada. Florista vestit de camuflatge, com per anar a envair Perejil i ulleres de sol en una funda estampada de pell de tigre. “ ¿Ande puedo comprar celo? ”, pregunta. El McDonald’s té la façana plena de globus grocs i vermells. Com que aquest any no firmo, bado i compro.

Camino Rambla avall i m’aturo un moment a la parada dels Pirates de Catalunya. “Llibres lliures, agafa’n”, hi diu en un cartell. Hi ha tot de títols (de llibres lliures) que hom pot endur-se de franc, no com a les altres parades, on deuen ser esclaus. Amando, de Danielle Steel, és al costat d’ El destino de la literatura, de Michael Pfeiffer. “ Debía arriesgarse a amar, pero podía permitirse un precio tan alto? ”, es pregunta la solapa de l’Steel. Doncs no. Res de preu alt. Perquè el “ destino ” de la literatura és que no paguin per ella. M’acosto a un dels regaladors, molt amable. Li ensenyo el Mecanoscrit del segon origen (l’edició de 62, amb la fotografia del tractor). “Aquest llibre i una cervesa”, li dic. Em mira somrient. “De cerveses no en tenim”, fa. “No en regaleu?”, pregunto. “Mira, aquí tens un bar”, em contesta. Ah, entesos. Les cerveses sí que es paguen.

Però és bona idea. Deixo el llibre i tiro cap al Boadas. Roses grogues aquí i allà, llaços grocs aquí i allà. Muriel, Carme Forcadell, Jordi Cuixart... Els recordo d’altres anys, passejant, remenant llibres, molt abans, moltíssims anys abans que tots els que ara ens expliquen com hauríem de celebrar-ho per no ofendre’ls.

El bar és ple de gom a gom, tan tranquil que te’l trobes sempre a aquesta hora els altres dies. Al Boadas, avui, hi fan un còctel especial que es diu Sant Jordi. Demano un Margarita, però com que avui tothom és amic, tothom acaba convidant els altres. Una dama em convida a mi i jo, en conseqüència, convido la parella del costat, que duen una rosa vermella i una de groga i que em tornen a convidar a mi a un Bloody Mary. “Gero, cobra’m!”, diu ell. I a mi: “Aquí jo havia vist el Joan de Sagarra, l’Ignasi Riera... Sant Jordi jo no me’l perdo mai”. I per demostrar-me que és veterà m’explica un secret que coneixen tots els clients habituals del bar. “La salutació al Boadas”. Consisteix a xarrupar la copa abans d’agafar-la, de tan plena a vessar que està. Si no xarrupessis, et vessaria. I per tant, com que xarrupes, t’inclines i saludes humilment el bàrman. “Doncs jo ara me’n vaig a Casa Beethoven a saludar el meu antic professor de piano”, diu la dama. I com que em veu amb els auriculars, exclama: “Hi ha una parada, més amunt, que es diu Españoles de a pie. I regalen roses amb l’estanquera”. Ric. Sempre em fa riure aquesta definició.

Surto al carrer, de nou, i tot és molt més rosa. El Carrizosa ja ha dit a la ràdio que aquesta festa “no és la de tots els catalans” i rient penso que té raó. No és la de tots els catalans. És només la dels catalans que llegeixen. Que són molts.