Íbex-155

Hem vist manifestacions davant la seu d’Esquerra d’independentistes que els deien: “Desobeïu o dimitiu”. A propòsit d’això hi havia qui els recordava que si volien protestar contra els líders del partit havien d’anar a la porta de la presó. I hi havia qui contestava que amb els presos es fa victimisme. Tots tenen raó.

Amb els presos es fa victimisme perquè són víctimes. No és bo que se’ls victimitzi. De la mateixa manera que el català és una llengua minoritzada i hem de dir-ho, però a la vegada procurar que no sigui minoritària. Els tres partits independentistes han guanyat les eleccions (autonòmiques) del 155. Això vol dir que els polítics i els votants les hem acatat. No va sortir cap veu que demanés vots en blanc, abstenció o vots nuls, i hauria estat possible. Però llavors hauríem regalat la Generalitat als de l’Íbex-155, que es van creure, per cert, dues mentides: que sí que existia la majoria silenciosa i que “l’adoctrinament” (és a dir, la propaganda fastuosa) convencia votants.

Demanar desobediència o dimissió vol dir demanar presó o dimissió per a en Roger Torrent. Jo no vull presó per a ningú més (però és una opció personal: jo estic feta pols per la presó). Una altra cosa és que els que demanen desobediència la demanin també per a ells i nosaltres: és a dir, que convoquin vaga indefinida. Que, com sabem, a l’Espanya de Llarena també té conseqüències. Si ets taxista no (només si ets taxista independentista).

Si els actuals polítics dimiteixen perquè no desobeeixen, però, ¿han de convocar autonòmiques? És en principi incoherent, però pot ser l’única mitja solució. El projecte de Jordi Graupera, per exemple, diria que proposa desobediència, però es presenta a l’Ajuntament de Barcelona i des d’allà no es proclama cap república. Jo, en abstracte, sé què vull: la independència. Per vies democràtiques i sense sang (com la Marta Rovira, vaja). En concret, ara, no sé com fer-ho. Ajudeu-me. Diu el CEO que la gent com jo som majoria. A Escòcia ja seríem independents.