Immersió lingüística amb apnea

Ve a jugar una companya de classe (tercer) de la meva filla. Sa mare és anglesa, son pare català. La nena enraona tres llengües a la perfecció: la materna, la paterna i el castellà. La meva n’enraona dues, també a la perfecció: català i castellà. Té les nocions d’anglès de l’escola.

Però mentre cada dia veig com qualsevol humà de vuit anys (de capacitats normals) aprèn una altra llengua a part de la materna, a l’escola, sense cap esforç, veig també com hi ha polítics castellanoparlants que no són capaços d’entendre la llengua pròpia del país on treballen. Per exemple, el senyor del PP que va demanar al ple de València que li parlessin en castellà “per respecte” perquè no entenia el valencià. (Ell troba que és respectuós que li parlin en la seva llengua però no considera que ell n’hagi de tenir cap, de respecte, per aquesta llengua que no entén). L’home va cada dia al ple i sent parlar cada dia valencià però tot i així no és capaç d’entendre’l. Juro que me’l crec, tot i que sembla més difícil, en les seves circumstàncies, aconseguir no entendre el valencià que aconseguir entendre’l.

Quant triga un nen acabat d’arribar d’un altre país (parlant d’una llengua no romànica) a fer això que aquest senyor no és capaç de fer? Sis mesos? Quant triga un nen parlant d’una llengua romànica a fer això que aquest senyor no és capaç de fer? Quatre? Tres?

Aquest senyor, monolingüe, és la prova fefaent que és imprescindible la immersió lingüística. Perquè de gran perds capacitats. I si perds capacitats et tornes còmode. I si et tornes còmode t’excuses perquè no es noti. Dius que el raïm és verd quan no el pots haver, dius que no t’aprimes perquè no tens temps d’anar al gimnàs ni de cuinar, dius que el teu ex et va deixar perquè és immadur, dius que és de mala educació que no et parlin en castellà quan no entens la llengua del país on cobres un sou públic.