Insisteixo

Llegeixo que els pressupostos que ha bastit en Junqueras compten amb 1.244 milions extres “per la liquidació del 2014, que l’Estat va calcular malament i que ara pagarà”. Em sembla tan bèstia que l’Estat calculés malament 1.244 milions (a favor seu, naturalment) que, tement-me que es declari independentista fins i tot Felip VI, faig un parèntesi (), aquest, els deixo un moment i me’n vaig al bar.

Ja he tornat. Estic molt millor. Seguim. Llegeixo també que aquests pressupostos “són els més socials de la història” perquè, d’aquesta manera, “pretenen seduir la CUP”. Bé. Jo diria que uns pressupostos han de seduir la CUP, i tant, però sobretot han de seduir els ciutadans. Si la CUP no es mostra seduïda ja ens ho farem. I llavors, qui sap, potser fins i tot torna Mas. Però amb CUP o sense CUP hi ha una cosa que ha canviat, ara. I n’estic molt contenta. Ara als bars, al carrer, al tren, al tramvia, també em trobo gent sense problemes econòmics que està amoïnada pels compatriotes que pateixen. Ara girar-se, amagar-se, fer veure que no hi ha nens sense llum, nens que han de fer els deures a la biblioteca, perquè hi ha claror, no és moral. Ja no, amics. Ara els rics també volen solucions urgents per als que no en són, de rics.

No em canso de proposar un Onze de Setembre social. Un Onze de Setembre que pensi en els refugiats, en els que estan patint pobresa energètica per culpa del Tribunal Constitucional espanyol. Em trobo senyores fins ahir de dretes que ara em pregunten què poden fer, que no es resignen a mirar com passa la injustícia per davant dels seus ulls emmarcats en rímel. Podem crear un país que aculli refugiats. Podem crear un país que no tingui rei (i sí, ja ho sé, això fa molta por a les elits monarquiquíssimes). Podem crear el país més modern d’Europa, senzillament perquè serà el penúltim que s’haurà creat.