Publicitat
Publicitat

L’avió

Et sembla que els coneixes a tots, i la seva pena, sense ser teva, se’t fa una mica pròpia, perquè són compatriotes teus. Sortien de Barcelona. D’aquest aeroport que algun cop has trepitjat. Per la finestra, mentre escrius, veus passar un avió. Amb la teva filla, sempre que veieu un avió, dieu: “Entrepà de formatge”. És un sobreentès. Un dia vàreu viatjar en avió (es diu així, “viatjar en avió”, tot i que vosaltres, de manera més col·loquial, en dieu “anar en avió”) i us van donar entrepà de formatge. I ara penses que tu la tens, aquesta filla, que tu tens la teva família sencera, per a tu, però hi ha algú que ja no la té. A la tele en parlen, al diari també, ho escoltes, però la vida no s’atura i igualment prepares el menjar i després fas les coses de sempre. Després fan anuncis, esclar, i encara després seccions disteses. Penses en les vides d’aquesta gent, dels familiars, ja fetes miques per sempre més. Algú et diu que algú que coneixes tenia algú a l’avió. Era una minsa però molt sincera coneixença. Res més que això, la pena t’és aliena però salvatgement propera. Recordes un conte de Folch i Torres a la revista En Patufet (en tens tota la col·lecció, que era del teu avi). L’any 38 li van matar un fill a la guerra i ell, que era molt cristià, en va fer unes Pàgines viscudes. Ara només et ve al cap el dibuix d’en Junceda (els avions sobrevolant Barcelona i els nens mirant-s’ho) i un fragment del text d’aquell pare que venia a dir que el dolor és el dels vius que es queden, més que no pas el dels morts. En llegir-lo, fa dècades, vas pensar que ser creient devia ser un gran consol si se’t moria algú. Al diari donen un detall de la vida d’aquest algú que tu coneixes. Un detall paorós que demostra una quotidianitat, una felicitat, una normalitat que ja s’acaba de fer miques. Aquell dia, que contents que estàvem. Avui, tot s’ha acabat.

Riure, malgrat tot