Mans netes, Cacaolat calent

BarcelonaFalta una mitja hora per a les deu del matí i el bar del Parlament és ple com un ou. A la cua, una diputada agafa llet de soja d'un bric i un iogurt de règim. Davant seu, un tècnic de Televisió de Catalunya ha optat per la cervesa i l'entrepà de cansalada. De "bacó", hi diu a la llista de preus. Perquè el bacó ja ha escombrat definitivament la cansalada, també aquí. A la nevera dels vins hi ha René Barbier (em refereixo al que fan al Penedès amb aquest nom, no pas als vins del René Barbier autèntic, autor dels inoblidables Clos Mogador o Espectacle). Per entre les taules, s'hi destil·len dos joves motivats -locutors d'un programa de ràdio informal- que busquen declaracions d'altres periodistes. Primer els fan dos petons i els diuen que els admiren. A continuació els demanen: "Explica'ns com ho veus, què estàs veient...". No tenen sort. "Ara no puc, és que vaig de cul", els contesta una veterana. "Doncs això! Explica'ns això!", fan ells dos. Per la manera indolent que tenen de recolzar-se a les columnes s'endevina que van néixer en la democràcia i que, per ells, aquest lloc mereix el mateix respecte que el camerino de la Beyoncé.

Els segueixo fins a l'hemicicle. A la zona habilitada per a convidats i informadors no s'hi cap. Artur Mas acaba de començar el discurs, que s'ha mig apuntat ens uns fulls blancs, escrits per una sola cara, diria que de la mida d'una quartilla. Uns minuts abans de dos quarts d'onze arriba Pasqual Maragall i s'asseu al costat de Jordi Pujol. Diputats d'aquí i d'allà juguen amb els mòbils. Al meu costat, una periodista escriu un tuit que, segons com, podria passar per un haiku: "Els cabells blancs i despentinats de Pasqual Maragall...". Un reporter veterà i un funcionari del Parlament xiuxiuegen: "Això és un paripé . És que mira't les eleccions britàniques. L'endemà o l'altre ja governaven. Per què? Perquè és un sistema presidencialista. Amb un sistema parlamentari no es va enlloc, macho . I això t'ho diré jo i t'ho dirà el del bar Manolo". (Sempre, quan hom s'ha de referir a un bar imaginari alhora que popular, et treu el "bar Manolo".)

Pujol no aplaudeix mai

Aplaudiments a Mas per part de Maragall, però no per part de Pujol (que -ja ho veuré- no aplaudeix cap vegada). Ara Joaquim Nadal inicia el torn de rèplica i arrenca els primers riures de la concurrència. Veure la manera d'orar dels polítics em fa imaginar, sense voler, com deuen renyar, si cal, els éssers estimats. Paternalista i comprensiu l'un? Civilitzat i molest l'altre? Queixós i ofès el de més enllà?

Joan Herrera replica i després ho fa Alicia Sánchez-Camacho. En el moment que inicia la performance bilingüe decideixo tornar al bar. Un company de Catalunya Informació parla per telèfon a la barra: "Aquesta tarda formarà el Govern amb en Duran", sento que diu. I afegeix: "Fixa't que no té agenda prevista, però, en canvi, té la tarda ocupada...". Al seu costat, un tècnic li ensenya a una locutora uns imants de nevera i diu: "Són tonterietes per al tió".

En una taula mig amagada, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Manuel Tresserras enraonen i esmorzen. Quan en Carod em veu em fa un senyal i em diu: "Ahir ja li vaig fer l'article a l'Alzamora, eh?" Es refereix al fet que va explicar anècdotes sucoses al company d'aquest diari, que ell, naturalment, va escriure per a vostès. Amables, em conviden a seure. I a més a més tenen la gentilesa de demanar al cambrer una ensaïmada, una magdalena de xocolata i sengles cacaolats, cosa que em permet (amb l'ajuda d'unes pinces) el poc meritori joc de paraules que dóna títol a aquesta crònica.