Manter

Em conviden a fer el pregó de Vilanova i la Geltrú (cada any hi conviden un escriptor, beneïts siguin) i, com que no tinc ni cinc i no em puc fer cap il·lusió de vacances (Hisenda ha fet el que ha volgut amb aquesta pobra autònoma), ho accepto, a canvi del que em proposen: una nit d’hotel i un sopar. Hi vaig amb la família: la sogra, la nena, l’home.

L’endemà al matí, després de la nit de focs artificials i vins increïbles amb amics, anem a la platja tots plegats. Hi anem, tot i que no ens agrada, per la nena, perquè és la platja, perquè anirem a dinar i hem de fer gana. Ostres, i mentrestant, Quim Forn és en un pati gris. I Carme Forcadell i Oriol Junqueras. Tots ells, tancats. La bellesa, insuportable.

Trepitjant la sorra un home de pell negra. Dinou barrets de palla al damunt del cap, l’un sobre l’altre, encaixats. Molts micos de pelfa, verds, marrons i grocs, per fer bonic, agafats en un cordill a la mà esquerra. Moltes ulleres de sol, d’imitació de bones marques, encaixades a la faisó d’una botiga, en un cartró amb foradets, a la mà dreta. Mocadors d’aquests llargs, que en diuen pareos, penjant-li de l’espatlla.

“ Guapa, ¿quieres? ”, diu. S’asseu a la meva gandula (12 euros) i em dona la mà. Deixa els micos allà al damunt. “Tinc polseres d’oferta de la festa major”, fa. D’on deu ser? Deu tenir fills? Els veurà o no els veurà avui quan torni de treballar? Dorm en una casa digna? Dona part del sou a un proxeneta? “No vols res?”, pregunta. Soc nova a la platja, ell ho sap. Abans l’he vist donar la mà a un grup de gent que segur que el coneix de cada dia.

“Dona’m un mico”, dic, descoratjada. “12 euros”, diu ell. I se’m mira. Espera que regategi. No ho sé fer. Silenci. “Dotze euros”, repeteix. “Deu...”, faig jo amb un filet de veu. “Ok!”, fa ell. Suposo que he dit un preu massa bo. Pago. Em quedo el mico groc. Ell besa el bitllet que li he donat. Entenc que ho fa perquè és el primer bitllet del dia.