M’encanta el sushi, a tu no?

“Som dels pocs països europeus on un immigrant irregular arriba i d’avui per demà té educació i sanitat gratuïta i això no pot ser”, ha dit ella. Es diu Eva Garcia i és diputada del Partit Popular. “El problema de les llistes d’espera, els agradi sentir-ho o no, és per l’impacte de la immigració a Catalunya”, ha afegit també. Vol dir, doncs, que si a Europa una immigrant acabada d’arribar ha de parir al carrer, com una gossa, nosaltres no serem menys.

Amb aquests amics que han vingut a fer un after work informal i que seuen indolentment al braç del sofà blanc trencat o al puf del saló menjador de casa, amb la calefacció ni massa forta ni massa fluixa, pessigant menjar japo que hem encarregat en un càtering que treballa molt bé (si vols et vénen a casa a cuinar), és normal malparlar d’immigrants irregulars, com si fossin un tot. Encens l’espelma i la poses al damunt de la taula de fuster restaurada, que fa de moble auxiliar, i dius: “immigrants irregulars”. Uf. S’assemblen tant entre ells, oi? Qui pot afigurar-se que són tan humans com nosaltres si els veiem arrapats a la tanca de Melilla. Semblen feres. I com que semblen feres, no els atribuïm sentiments complexos. Tendim a imaginar que pateixen menys que nosaltres. “Mey, sirva ya el champán, porfa... ”

Però fora del saló menjador on ara queixalem aquests makis tan divertits hi ha tot de nens. Aquests immigrants irregulars que provoquen el problema de les llistes d’espera (nosaltres, per sort, no ens hi trobem, perquè tenim assistència privada) tenen nens. Nens que es posen malalts. Quan tenen febre es queden fluixos com ninots de llana, sense esma, talment com els nostres (quina pena fan els nens enfebrats, oi?). Quan parleu d’immigrants irregulars com d’una nosa, d’un tot, també esteu parlant de criatures de sis mesos, de dos anys, de cinc, de set... Talment com les nostres.