Si a casa seva s'han de reduir despeses, el més indicat per fer-ho és vostè. Vostè sap quines són les partides no retallables (la hipoteca, el menjador escolar...) i sap quines són les retallables (la roba, els productes de neteja...). Fins i tot pot fer malabarismes per, posem per cas, dedicar cèntims a l'oci: si durant tot el mes aconsegueixen reduir la despesa de menjar, podran anar a un restaurant. Però si resulta que ha de venir un inspector de fora a dir-li d'on ha de retallar, primer li haurà d'ensenyar els números. I naturalment, no els trobarà bé. Potser, com que no coneix els de casa seva, trobarà escandalós retallar en menjar per poder anar a dinar a fora.
Segur que hi ha un economista capaç de treure el Regne d'Espanya de la crisi. Però no és president del govern d'Espanya. Per arribar a president s'ha de ser líder d'un partit. I els líders dels partits sovint són els homes de consens. Els menys lletjos, els més dòcils, els més heterosexuals, els més rics, els menys conflictius, els més resistents. Així doncs, quan arriben a líders, algú els ha d'explicar quina és la situació i com afrontar-la, perquè ells no en saben. I l'algú els pot dir (amb els números al davant) que la culpa és de les autonomies o els pot dir (amb els números al davant) tot el contrari.
És impossible que Mariano Rajoy arregli bé casa nostra. En primer lloc, perquè no hi viu. I en segon lloc, perquè no l'estima com nosaltres. L'única solució perquè la retallada inevitable no et cogui tant és que qui et retalli formi part del teu nucli familiar. No és el mateix dir: "Aquest any potser no tindrem vacances" que "Aquest any potser no tindreu vacances". La crisi, doncs, ens obliga a emancipar-nos. L'escriptora aquella, el nom de la qual no recordo, demanava una habitació pròpia. Per ella farà. El més important és un portamonedes propi.
