TOVALLONS NEGRES

Pagar els morts

Això de les flors m’és una mica igual, però el càtering, veus...?

Escolta aquí l'article en àudio

Llegia jo, tan contenta, un article de l’Esther Vera a l’ordinador, quan m’ha sortit, a mà dreta, un bàner publicitari, d’aquests personalitzats. Deia: “Més de cinquanta anys i encara no tens assegurança de decessos?” És el segon cop que em surt. El primer cop va  ser llegint un article d’en Xavi Bosch. En fi, els de l’anunci ja ho deuen saber. No en tinc, d’assegurança de decessos. De manera que no em passa, ni em passarà, allò que li passava a la meva àvia: un cop al mes li cobraven “els morts”. Així en dèiem.

El cas és que els de l’empresa funerària proven de convèncer-me amb un text que comença així: “Els funerals són un moment difícil per a tothom”. Bé. Per a tothom excepte per al difunt, no ens enganyem. I afegeixen: “Actualment, organitzar un funeral implica tot tipus de despeses que probablement no has considerat. Des de flors fins a càtering i despeses d’administració estatals que el govern es nega a pagar”.

Això de les flors m’és una mica igual, tot i que les adoro i em semblen un signe de civilitat, però el càtering, veus...? El càtering sí que trobo que està bé. Fa gràcia imaginar els amics plorosos (això ho hem d’exigir: plors i més plors, veus trencades, abraçades tristíssimes) endrapant canapès i bevent còctels i xampany i sortint del tanatori a quatre grapes. Quan va morir el nostre estimat i enyorat amic, el Quim, que va ser el cambrer del Harry’s (ara Solange), hi havia una coctelera i una copa de Martini a la mena d’altar on se celebrava la cerimònia. Ho va decidir ell. Jo no podia parar de plorar.

Em sembla bé haver rebut aquest bàner, perquè el bàner m’ha fet pensar en la vida. Vull un bàner que digui: “Has pensat, ara que estàs viva, si t’agradaria que et regalessin flors i un còctel? Tens ganes que tothom t’abraci i et digui que t’estima molt i celebra que hi siguis?”. La resposta és sí. Vull pagar “els vius”.