El diari El País publicava un article carta firmat per Mas, Junqueras, Romeva i altres components de Junts pel Sí, en resposta al de Felipe González, que va afirmar que la situació a Catalunya és “el més semblant a l’aventura [sic] alemanya o italiana dels anys trenta del segle passat”. González, doncs, torna a demostrar que ha fet i farà qualsevol cosa (qualsevol!) per Espanya. El diari, però, el mateix dia de la publicació de la carta, s’hi refereix a l’editorial. I en diu això: “ Ni respeta la opinión del otro cuando se refiere al artículo que quiere rebatir como un «libelo incendiario» (nuestro periódico no publica en ningún caso libelos), ni su argumentación - que reproducimos literalmente - resiste el más ligero análisis razonado o una crítica literaria por benévola que sea”.

Agraeixo al diari que “reprodueixi literalment” el text (són coses que convé aclarir), però em sorprèn que asseguri que “no resisteix una crítica literària per benèvola que sigui”. Normalment, als autors de columnes se’ls demana correcció i un estil. És per aquest estil que els lloguen o no. Però quan un article és col·lectiu, com en aquest cas, i parla de política, la “literatura” no es té en compte. Fins ara. Si a partir d’ara ens hi hem de fixar, fixem-nos-hi. Resisteix la mínima crítica literària l’editorial d’ El País? Llegim-ne un altre dels paràgrafs. Diu: “ Los únicos límites que hemos puesto a dichos debates son el mutuo respeto a los pronunciamientos ajenos y una mínima corrección (cuando no calidad) argumental en los artículos”.

Dir “ mutuo respeto a los pronunciamientos ajenos ” és una frase envitricollada. El respecte “mutu” ja s’entén que és per als pronunciaments “aliens”.

Seria millor dir “ mutuo respeto a los pronunciamientos” o bé “ el respeto a los pronunciamientos ajenos”. És una frase que no resisteix el més lleuger repàs d’un corrector, per benèvol que sigui.