LLEGEIXO A L'ARA que diverses entitats del Baix Llobregat, com l'Associació de Famílies Pakistaneses de l'Hospitalet, se sumen a l'enunciat "Som una nació, nosaltres decidim". M'alegra que aquest grup trenqui el tòpic del cinturó de Barcelona segons el qual la majoria d'immigrants no tindrien interès ni curiositat de cap mena pel país d'acollida.

Quan vaig començar a publicar llibres, recordo que em moria d'enveja davant del fenomen que observava en la literatura britànica contemporània, on fills i néts d'immigrants escrivien obres mestres en la llengua d'adopció, l'anglesa, sense renunciar als orígens. Admirava i admiro autors com Hanif Kureishi i Vikram Seth, que escriuen en anglès i que són capaços de donar una visió perifèrica, crítica i brutalment humorística, però enamorada, del país d'acollida. Jo, aleshores, em trobava que havia de contestar constantment la pregunta "I per què escrius en català?" (cosa que volia dir, en realitat: "Com és que no escrius en espanyol?"). És una pregunta que encara em fan i que sempre contesto de gust, perquè, en general, està feta amb bona fe. Però, aleshores, quan contestava pensava: "Ostres, els anglesos llegeixen El buda dels suburbis , d'en Kureishi, i jo encara em trobo contestant que escric en català perquè és la meva llengua materna, etcètera".

Si jo anés a viure al Pakistan, seria catalana, però procuraria que els meus fills fossin pakistanesos. Segurament, els fills d'aquestes famílies pakistaneses són catalans. I espero que entre ells hi hagi algun futur escriptor.