Prepara’t, Julià de Jòdar!

El sindicat del cos de policia de Nova York ha demanat de boicotejar les pel·lícules de Quentin Tarantino perquè ha participat en una manifestació contra la brutalitat policial. “No és cap sorpresa que algú que es guanya la vida glorificant la mort i la violència odiï els policies”, han dit.

De la mateixa manera que a Hernán Migoya se’l va titllar de masclista perquè havia escrit un llibre de contes que es deia Todas putas, ara es diu que Quentin Tarantino, com que fa pel·lícules violentes, “odia els policies”. Que és com dir que Vladimir Nabokov estava a favor de la violació infantil o que Josep Maria Benet i Jornet veuria amb bons ulls legalitzar l’incest. Si Tarantino odia els policies, odia també els conductors temeraris, els consumidors de crac, els presidents de les companyies aèries i els samurais.

Quan un artista expressa unes opinions polítiques, ràpidament, els que hi són contraris inicien una campanya de desprestigi no pas polític, sinó laboral. Ha passat amb Willy Toledo, que des que va emetre opinions escatològiques el Día de la Hispanidad, ha passat de ser “un bon actor” a ser “un actor mediocre”. Ha passat amb Lluís Llach (ja no és un cantant compromès, ara ja és “avorrit”). Ha passat amb Toni Cantó (que s’ha ficat en política perquè és molt dolent) i ha passat amb Juanjo Puigcorbé. (A ell, com que no s’atreveixen a dir-li que és dolent perquè quan el consideraven “un dels seus” el van lloar, ara el titllen de “còmic”.)

Són etiquetes interessades, però no més interessades que les que publiquen els diaris en l’apartat de crítica quan toca enaltir un artista (cuiner, cantant, escriptor...) que és favorable a la seva “línia editorial” i menysprear i esquarterar —o ignorar— un artista que no hi és favorable. Vés-te preparant, Julià de Jòdar. Les teves novel·les, tan bones ahir, estan a punt de patir una mutació.