Veig el fenomen urbanístico-floral cada cop que trepitjo un carrer de la localitat on pernocto. Posem que es diu el carrer de Tania Head (admirable catalana). Però també el veig en diversos carrers de Catalunya. El carrer Tania Head compta amb unes voreres a banda i banda. Estan pavimentades amb aquelles rajoles quadrades, de color gris, que trobem a totes les ciutats. I aproximadament cada quatre metres, en aquestes voreres, hi ha un clot, del qual surt un arbre. Els arbres fan bonic i fan ombra. Són desitjables.

La construcció de les voreres del carrer que els dic i la plantació dels arbres, devia fer-se de forma coordinada. Potser primer la brigada de Parcs i Jardins va plantar-los, i, després, la brigada de paletes va cobrir-ne el voltant de rajoles, però deixant aquell tros de terra que tant aprecien els cans. Potser no. Potser, la brigada de paletes va enrajolar tota la vorera excepte els forats destinats als arbrets (que devien ser petits) i, un cop fet això, la brigada de Parcs i Jardins va plantar-los.

Arribar a l’èxit en una empresa com aquesta sembla fàcil, però es demostra que no ho és. El pas del temps, inexorable i cruel, ha fet que els arbrets, tot i les inclemències, el fum dels cotxes, les caques de gos i les diverses ampolles buides de JB que les brigades juvenils hi dipositen les nits de divendres, hagin crescut molt. I que hagin crescut ha produït que les arrels també s’hagin fet grosses (o potser és al revés, potser que les arrels s’hagin fet grosses ha fet créixer els exarbrets). Que les arrels s’hagin fet grosses ha fet que les rajoles de la vorera del carrer Tania Head s’hagin aixecat lamentablement. Ara la vorera és un camí boterut i inestable. El terror de les iaies. No hi ha manera d’arreglar-ho si no és arrencant els arbres i substituint-los per bonsais.