Surt tu, que m'hi poso jo

Doncs va ser abans-d'ahir que van haver de cedir el seient. És com quan al dinar de Nadal a ca la sogra et fan canviar de lloc, perquè, aquest any, el Roger ja menja amb els grans i haurem d'encabir la trona allà on tu seies, que així la criatura serà al costat de la seva mare. I per culpa del canvi l'escudella té un altre gust i la cunyada no està tan bona. I és com quan ets un nen i els teus pares han d'acompanyar en cotxe el fill dels veïns, que et diuen "Deixa-li el teu lloc a l'Izan" i tu no vols, perquè el teu lloc és el teu lloc i l'Izan perfectament pot anar al seient del mig, que és el que tu faries si anessis al cotxe dels pares de l'Izan. Però tot i que no ho vols, et toca obeir. I ho fas amb ràbia, perquè a sobre l'Izan et mira amb posat desafiant i burleta. I és com quan arribes a casa i veus que el teu sofà està ocupat per un noi, que serà el que se n'anirà al llit amb la teva nena, maleït siga. I et sembla que el noi no comprèn ni valora que aquell és el millor sofà de la casa. I, en canvi, tu, en un altre, no t'hi sabràs trobar de cap manera. Però no li pots dir res a la nena, perquè la teva dona es posarà a favor d'ella i us les tindreu.

De la mateixa manera, alguns parlamentaris han hagut de cedir l'escó que ocupaven. "Té, seu. Ara a mi em toca més endarrere...", duen haver dit als companys. Comprenc la sensació de desassossec que suposa recular al fons. I també comprenc la sensació de culpa que suposa avançar a primera fila. Comprenc que els desnonats enyorin l'escó on els hem vist badallar, enviar tuits, riure amb sarcasme o no aplaudir. Un escó on -qui sap?- potser un dia hi van enganxar un xiclet mastegat, com un codi secret, com quan anàvem a l'escola i n'enganxàvem un sota el pupitre i cada dia el tocàvem perquè tocar-lo era una manera d'ajudar-nos a afrontar el dia tan llarg i avorrit.