T’ho agraeixo, Petra, pensa l’Ossama

El pare i el fill sirians a qui la periodista, de nom Petra Lázló, va fer la traveta han arribat al territori espanyol i han donat les gràcies. L’home deia que estaven cansats i que volien trobar-se amb la resta de la família: la dona i un altre fill, ara a la frontera turca.

Aquest home, com el desolat pare del nen Ailan, ha tingut foto i, per tant, destí diferenciat. La desgràcia que han patit -més vista que les altres desgràcies- ha aconseguit que sigui intolerable que acabin com els seus companys de fatigues: sense poder entrar a Europa, rebent el xàfec de les mànegues d’aigua a pressió que els han de dissuadir. Quina diferència hi ha entre la traveta d’aquella dona i la mànega d’aigua a pressió? Que la mànega d’aigua a pressió l’ordena el cap de l’estat major i que no va dirigida a un sol humà, sinó a molts. No deixo de pensar en el que devia passar pel cap de la dona en fer la traveta a un home i un nen davant de les càmeres. Normalment els feixistes actuen d’amagat, més que res pel què diran. Si han d’insultar o amenaçar ja es fan comptes de Facebook falsos. I així, a la vida diària, reben aplaudiments i de vegades medalles.

Aquests dies tots els partidaris que Catalunya continuï a Espanya com fins ara parlen de la dèria dels separatistes a aixecar fronteres. Els sembla intolerable -diuen- haver de marcar un prefix internacional per parlar amb els familiars de fora. En fi. Com si a Europa no n’hi hagués, de fronteres. Que barat, marcar dos números més per parlar amb la família de fora. És simbòlic? Oi tant, però els símbols només ens els podem permetre els ricatxos. Aquest home ha tingut sort. La seva dona és en una frontera. Una frontera de veritat. Una frontera salvatge. Ell va sortir a la tele, li van fer la traveta. L’hem salvat. Tots els altres són allà. No han tingut tanta sort. Als altres no els han humiliat com esclaus fent-los la traveta.