Llegim als diaris com funciona això de les eleccions espanyoles. El rei “proposarà un candidat a la presidència del govern”. Llavors, el candidat que hagi tingut la gràcia de ser proposat podrà ser escollit en una votació. Si resulta que malgrat tots els esforços del rei per triar un candidat que li moli, el candidat no surt escollit, té dos mesos per proposar-ne d’altres. Però si ni així, haurà de dissoldre les cambres i convocar noves eleccions. I anar fent, fins que en surti un que li faci peça. Quan dic “que li faci peça”, compto que deu tenir una corrua d’assessors, camarlencs i amigatxos (alguns també de sang blava) que li deuen dir el que convé. M’encanta. Sempre poden acabar decidint que l’home de consens és Bertín Osborne.

Algú em dirà que a les repúbliques això també passa. I tindrà raó. Però a les repúbliques, el president ha estat també escollit pel populatxo. A les monarquies, no. I, per tant, es dóna la circumstància -rara però plausible- que al càrrec de president de la república hi pugui accedir un ésser dotat de pits i no dotat de bossa escrotal. Vull dir que a la monarquia espanyola, de moment, hi mana Felip per ser home, tot i que sa germana, Helena de Borbó, mare de Froilà, ex de Marichalar, sigui més gran que ell. De moment és així. Si a la següent generació ja deixen de ser sexistes i només segueixen sent classistes, a mi m’és igual. De moment, en aquest regne, les dones serveixen de poc. Les petites, per sortir a la postal de Nadal. La gran, perquè les revistes puguin informar-nos que Felipe Varela és “el seu dissenyador fetitxe”. I ells, ja ho veieu, per triar president.