Publicitat
Publicitat

Volem pa amb oli

Fent un menú al restaurant Àpat, de Barcelona, se’ns acosta una noia vestida de negre. En castellà ens pregunta si volem fer un tast de quatre olis. Com que al restaurant te n’hi solen posar, d’oli per sucar, acceptem. I, llavors, quan ve amb el parament, ens explica que treballa per al Ministerio de Agricultura de España. Ens posa quatre olis en una mena de safateta dissenyada per a l’ocasió. Arbequina (“ de Cataluña y Aragón”), cornicabra (“ de Madrid, Ciudad Real y Toledo”), hojiblanca (“ de Málaga”) i picual (“ de Granada, Jaén y Córdoba”).

Que aquesta campanya, amb aquesta noia vinguda de la capital del Regne, la faci el Ministerio de Agricultura de España, vol dir que d’olis de Catalunya, al tast, només n’hi ha un: el que es fa amb l’arbequina. És la globalització i és el centralisme. Que a Catalunya, terra d’olis, et venguin, en una campanya que pagues tu, un únic oli català és ridícul, deslocalitzador, injust i centralista. I m’encanta el picual, no cal dir-ho, però de la mateixa manera que m’encanta la biancolilla, de Sicília.

L’olivera arbequina és molt productiva, però no és l’única olivera important que tenim. És evident que qualsevol persona documentada, en un tast oficial com aquest, pagat pel contribuent, a Catalunya hi inclouria l’argudell, que és una varietat recuperada que ha donat lloc als nous olis, meravellosos, de l’Empordà. I és evident que en un tast oficial com aquest, pagat pel contribuent, hi ha d’haver els olis que estan fent a les Terres de l’Ebre, on han recuperat oliveres centenàries que fan una producció molt petita però emocionant. Sens dubte, si aquesta campanya es fes des de la Unió Europea no hi hauria, potser, tres olis d’Espanya, perquè n’hi hauria uns quants d’italians. I, sens dubte, si aquesta campanya es fes des de Catalunya no hi hauria només un únic oli català. Però en aquestes campanyes qui paga mana. I qui mana sempre és l’Estat.

Riure, malgrat tot