21/12/2010

When I'm sixty-four

1 min
Diuen, Terra

Es fan debats a la televisió, aquests dies, per escatir si s'ha de retardar l'edat de la jubilació fins als 67 anys. Com no ignora ningú, és una mesura per retallar que proposa el govern d'Espanya per tal de fer front a la crisi econòmica. Diuen els partidaris de fer-ho que ara tenim una esperança de vida més alta i, per tant, estem més anys a la Terra gastant medicaments i anant a fer-nos mamografies i proves d'esforç. Els no partidaris apel·len al noble sentiment de procurar no treballar més del compte si es pot evitar. Un sentiment que ha estat el meu lema i la meva bandera des que vaig arribar al món (per cesària, naturalment).

Quan sento que hi ha qui es nega a la mesura per la segona raó que els exposava (és millor jubilar-se als 65 que als 67), alço els ulls al cel i mormolo: "Manel, baixa". Perquè qui pensa així vol dir que té l'esperança de tenir feina als 65 anys. Els juro que jo acceptaria jubilar-me als 70 si això signifiqués que seguiré formant part d'aquesta cosa que en diuen el mercat laboral. Fins i tot acceptaria de jubilar-me als 75 per una raó de caire feminista que les lectores compartiran amb mi: les dones vivim més anys que els homes.

Quan sento que hi ha qui s'exclama perquè no es vol jubilar més tard penso en aquella mesura que va provar d'implantar Nicolas Sarkozy a les escoles franceses. Quan entrés el mestre, els alumnes s'haurien d'alçar, com abans, en senyal de respecte. Això és el que proposava el president francès. Però, Déu meu, si pretén que s'aixequin en senyal de respecte vol dir que es pensa que abans estaven asseguts.

stats