El confinament de X i Z

X i Z van passar tot el confinament a casa, primer de tot divertits, perquè tenien feina, com en un segrest domiciliari. A casa, amb els dos nens. Al principi de tot, les primeres setmanes, van decidir que “no es deixarien”, que cuinarien menjar sa, que no beurien, que farien que els fills aprenguessin coses noves, com ara cançons dels Beatles (aquestes coses de famílies enrotllades que veien per internet). X anava a comprar, perquè a X sempre li ha agradat la soledat i la independència. Z va posar-se a pintar i a enguixar i envernissar els porticons.

Ara és estiu. X i Z, després de tot l’esforç del confinament, ja no se suporten. X no vol envernissar, Z li retreu a X que se’n va a comprar per no envernissar, que sempre se’n va, que no hi és mai. X diu que a Z li agrada envernissar i Z replica que envernissar no li agrada a ningú. Els dos nens, que al principi del confinament escoltaven les cançons dels Beatles, s’han acostumat a no fer res i es passen el dia al llit amb el mòbil a la mà. X es queixa que si hi ha roba a terra la trepitgen, però no la recullen. Z es queixa que sempre li toca fregar els plats. X, l’altre dia, li va dir a Z que no eren una parella, que ja no feien res junts, que només els unien les sèries de Netflix, però res més. Z es va posar a plorar, va protestar, però va pensar que X tenia raó. X i Z pateixen perquè cap dels dos, ara mateix, té cap ganes de cardar. L’un li ho retreu a l’altre, l’altre no diu res, però el retret de l’un en realitat és l’excusa. Voldrien trobar-se a faltar, enyorar-se, preguntar-se com els ha anat el dia. Però conviuen, conviuen, conviuen i és ara, ara que els mesos més sorprenents han passat, que no poden més i només volen estar sols. I tu, amic?