Un conte de dissabte
La senyora, d’uns seixanta anys, seu en una de les taules de la terrassa del bar de vins i saluda el jove cambrer amb familiaritat. Deixa la bossa Louis Vuitton a la cadira i es torna a fer la cua de cavall, que li agrada ben tibant. Es treu les ulleres de sol, que fan que el nassarró —operat— se li vegi tan petit, i s’aparta una volva dels pantalons, Armani, que li van balders de tan prima que està. “Un vi blanc afruitadet”, li demana. I ell li posa un vi blanc afruitadet i li diu que és un vi “molt sexi”. Ella, enriolada, fa: “Doncs no li direm res al meu marit!”
Que demani això fa que l’altra senyora, la de la taula de dins del bar, somrigui amb murrieria i que, quan l’altra no mira, li piqui l’ullet al jove cambrer. Va vestida amb roba cara que vol semblar rockera. Duu una caçadora negra plena de tatxes i uns pantalons —Moschino— plens de forats i estrips. Ell també l’hi pica. La senyora de la taula de dins, d’uns cinquanta anys, no demanaria mai “vi blanc afruitadet”. Ella ha demanat una copa de vi negre, perquè ella és d’aquestes dones —què carai— que demanen una copa de vi negre. Quan ell, doncs, li serveix un Rioja no massa car, que és el “de la casa”, ella li xiuxiueja: “La senyora de fora t’està tirant la canya, eh?” I ell fa: “Sí home!”
La senyora de la barra, d’uns quaranta anys, en veure el vi negre que el cambrer li serveix a la senyora de la taula de dins del bar, corruga les celles i mou el cap. El cambrer —que la coneix—, quan pot, li somriu. Aquesta va amb un vestit curt, estampat amb angelets, d’aquests que venen en outlets de Gràcia. Ella ha mirat la carta i ha demanat mitja copa d’un vi negre de la Borgonya, extraordinari, però car. Ella no cometria la vulgaritat de demanar “un vi negre” sense triar. “La senyora del Rioja xungo vol el teu cos”, li mormola. I ell fa: “Sí home!”, i entra a la cuina a buscar una comanda. La cuinera, d’uns trenta anys, li pica l’esquena. “Nen, la de la barra no et treu els ulls de sobre, si vols, te la fas”. I ell riu i exclama: “Sí home!”
