La dieta dels pares adoptius
Una crònica d'Isidre Ambrós, des de Pequín ("Pequí", que diria el famós artista català) ens informava ahir, a La Vanguardia , de la caiguda de les adopcions a la Xina per part de famílies de l'estat espanyol. Diu que la millora del nivell de vida dels xinesos fa que les famílies de la Xina adoptin més nens i n'abandonin menys. I també que la crisi fa que hi hagi menys famílies espanyoles que puguin tirar endavant un procés que és car. Però la causa principal són les condicions cada cop "més estrictes als aspirants". Es demana una "estabilitat marital de cinc anys" a les parelles casades en segones núpcies, i no s'accepten "famílies monoparentals" ni amb "determinats problemes de salut, com pot ser l'obesitat".
Comprenc molt bé que les autoritats competents no vulguin adjudicar un nen a uns pares que tenen una malaltia greu. Seria absurd adjudica'ls-hi si s'han de morir o estan tan malalts que no se'n poden cuidar. Ara bé, això de l'obesitat és una altra cosa. Sí que és perillosa i mortal, esclar, l'obesitat. Però també és perillosa i mortal la desnutrició, i això no impedeix, de moment, que diverses models des- nodrides siguin mares adoptives de criatures xineses. Com és que aquestes sí que són idònies?
Segons que m'expliquen els que ho han fet, fins ara, per adoptar un fill havies de fer un curset dirigit per psicòlegs. Ara, segons com, també hauràs d'anar al nutricionista. "Operació biquini?", us preguntaran els amics quan vegin que no voleu patates fregides ondulades. "No, és que estem en tràmits d'adopció...", contestareu. I quan us hagin donat els papers, ho podreu celebrar amb un extra, però sense passar-se, perquè aquest pes ideal l'haureu de mantenir durant el llarguíssim temps d'espera. Sis anys esperant un fill i a sobre menjant bledes.
