La disciplina (anglesa) de vot

Ahir el socialista Miquel Iceta va ser el convidat de L'entrevista del diumenge , del 3/24. I, naturalment, en Joan Carles Peris li va preguntar pels cinc diputats del seu partit que no van moure el dit a l'hora de votar la declaració de sobirania de Catalunya per no haver de fer el que manava el PSC. Que era votar no .

L'Iceta va dir-li a en Peris que estava a favor que se'ls sancionés econòmicament. I ho va justificar així: "Si el grup parlamentari pren una decisió, els altres cinc haurien d'acceptar-la. Si no, ens carreguem el dret a decidir del PSC". L'argument de Miquel Iceta és molt interessant filosòficament: si els diputats rebels defensen el dret a decidir de la majoria de catalans, per què no accepten el dret a decidir de la majoria PSC? Esclar que el mateix argument es gira, per força, en contra de qui el formula: si demanes als teus diputats que acceptin el dret a decidir de la majoria del teu partit, per què vols impedir que la majoria de catalans decideixin el seu futur?

Ara bé. Si donem per bones les paraules de Miquel Iceta, quin sentit té que cada un dels diputats del Parlament de Catalunya representi un vot? No hi ha llistes obertes, de manera que si jo algun dia tingués ganes de votar el PSC, no podria triar, posem pel cas, la Rocío Martínez-Sampere i la Marina Geli com a primera i segona de la llista. Per força hauria d'acceptar en Pere Navarro. Però no només això. A sobre, tots els diputats del partit haurien de votar el que el PSOE manés. (El PSC és al PSOE com Neox és a Antena 3.)

Si les coses són així, potser no cal que tots els diputats vagin al Parlament. Per què? Amb un representant per partit ja en tenim de sobres. Només caldria establir percentatges segons els vots de cada formació. I el que estalviaríem en xofers, en iPhones, en dietes...