Són dos quarts de vuit i tres minuts, el Teatre Principal de Badalona és ple i a l'escenari no hi ha ningú. Per entretenir-nos, una veu femenina que es mostra clarament xenòfoba amb les esses sonores ens proposa que anem seient. Passo entremig dels seients reservats de la primera fila. Miquel Jiménez, Ricardo Fernández-Deu... Passen els minuts, la cosa no comença i jo sí que començo a patir. I si el nen de l'Alicia Sánchez-Camacho té dècimes? Hi ha una passa, ho dic per experiència. Per culpa d'això jo només he pogut venir una hora abans.
Però a tres quarts, la veu assassina d'esses sonores fa: "Amics i amigues, moltes gràssies per la vostra pressènssia. Amb tots vossaltres Alicia Sánchez-Camacho. I surt l'Alicia, tan elegant, amb en Xavi (li diuen "Xavi") García Albiol. La ponent comença amb aquell català perfecte que li surt i quan falten sis minuts per a les set inicia la tradicional performance bilingüe. Quan parla la llengua de Mariano Rajoy se li escapen diverses catalanades que potser li podrien restar vots.
"Se m'escolta?", pregunta Xavi García Albiol. "Noooo!", fa el públic. "I ara se m'escolta?". I el públic, diligent, torna a fer: "Noooo!". Aleshores, el líder somriu i explica: "És un dels problemes de ser alt... Té moltes ventatges , però... Ara sí?". I el públic xiscla el nom d'aquest diari: "Aaaaara!". I aplaudeixen. Avui en dia s'aplaudeix per tot.
Comença sentimental i noto el públic fred. El públic vol una mica de tall. Explica la Badalona de quan era petit; carrers que ara estan asfaltats i abans no, i aquell canòdrom que ja no existeix... (Sempre que algú parla de canòdroms penso en Bukowsky). Començo a patir per si no ens donarà el que hem vingut a buscar, quan, finalment, inicia, també, la performance bilingüe. " Quiero dar las gracias a la asociación gitana del barrio de San Roque, porque cuando sufrí un linchamiento mediático por defender lo que creo, en contra de todos, me dieron respaldo ".
Pisos amb ferralla
De manera -no sé si ho agafen- que no és que ell vulgui fer fora tots els gitanos, sinó només els romanesos. Torna a la llengua de Pilarín Bayès per donar-nos unes dades sobre l'atur i es torna a passar a la de Sara Carbonero per parlar del que interessa. Quan diu " determinados individuos gitanos rumanos " hi ha una ovació. N'hi ha una altra quan demana " mano dura! ". I quan deixa anar, magistralment, la frase: " Puede que en algun país sea tolerable guardar chatarra en los pisos, pero en la Badalona que yo quiero gobernar no lo es! ", ens fa vibrar d'il·lusió.
I quan ens explica que una parella de jubilats ha renunciat a un viatge a Galícia "perquè són conscients del valor dels seus dos vots en aquestes eleccions", em desmunto. Ni vot per correu ni res. S'ha acabat el viatge a Galícia. Surto al carrer i miro a dreta i a esquerra per si de cas hi ha romanesos amagats robant vies del tren.
