11/12/2011

El teu dit ens marca el camí...

2 min

Informava l'ARA que el Madrid va haver de retirar una pancarta apareguda al Santiago Bernabéu després que el Barça ho demanés. Era una pancarta blanca on, amb lletres blau fosc, s'hi podia llegir: "Mou, tu dedo nos señala el camino..." (Bé, en realitat hi deia: "senala"). Calculant que la cintura d'una persona fa mig metre, tenim que a la pancarta aquesta hi havia trenta-tres caràcters amb espais, de manera que devia fer uns setze metres i mig. La lletra no estava feta amb esprai, sinó que es veia professional.

Els que la van entrar a l'estadi i la van penjar no van actuar enduts per un rampell. Van fer un brainstorming per pensar la frase, que vol ser humorística (tot i que tiri cap a l'humor negre). Mourinho va ficar el dit a l'ull a Tito Vilanova, però aquest gest violent, lluny d'avergonyir els autors de la pancarta, els va fer sentir orgullosos de l'entrenador.

Em fan riure algunes pancartes i alguns càntics enginyosos que se senten als estadis, fins i tot quan són contra el Barça. Però una pancarta que aplaudeix el gest tavernari d'un paio violent em resulta patètica. I com que, pel que jo sé, el que és violent a la taverna o a la feina també ho és a casa, els fills i la dona de Mourinho sempre em faran patir una mica.

Però jo no hauria demanat mai que es retirés la pancarta. Al contrari. La pancarta se'ns hauria hagut de mostrar per la tele després de cada gol del Barça i quan els aficionats del Madrid anaven abandonant l'estadi, després de la derrota. "Tu dedo nos señala el camino de vuelta a casa". I ens haurien hagut de mostrar com els que la van penjar la despenjaven. I els haurien hagut d'entrevistar. "Quant us ha costat?" "Vàreu quedar que l'aniríeu a pagar avui, dilluns, al taller de serigrafia?" "Era amb IVA o sense IVA?"

stats