TOVALLONS NEGRES

Abraçades pendents

Fins quan tindré por? Fins que hi hagi vacuna? Fins que no hi hagi cap mort?

Com canta el músic Agustí Busom, Arbre, tenim Abraçades pendents. I les tindrem encara. Finalment dilluns podrem quedar amb fins a deu persones si podem mantenir la distància de seguretat. Jo estic desitjant veure la família. Sobretot, l'única àvia que ens queda, que és la meva sogra i que en tot aquest temps només ha vist la gata amb què conviu i els seus dos fills, de lluny, quan li han portat el menjar.

Ara bé. Per quina raó, ara, ara sí, dilluns podem veure la bona dona, que porta confinada tots aquests mesos? No ens hem fet cap test, perquè hem tingut la sort de trobar-nos bé, no sabem si som portadors del coronavirus, si l’hem passat, si no l’hem passat. ¿I si, malgrat la distància i tot plegat, l'hi encomanem? Per què ara, ella, que és població de risc per edat i per l’emfisema, ja ens pot veure? Per què avui hi ha risc i dilluns no n’hi haurà? Per què la distància de seguretat de dilluns no és segura avui i no ho ha sigut durant aquests mesos? Què canvia? Podem dinar plegats, esclar que sí, en la distància, com els marquesos d’abans o fent un pícnic si no tenim una casa gran. Podem no petonejar-nos, podem desinfectar-nos i –això és més complicat– prohibir-li que ens renti els plats. Però com sé que no li passarà res?

Els que teòricament no som població de risc diria que, quan anem pel carrer, pensem en els altres i no en nosaltres. Vull dir que potser no tenim por de ser contagiats, sinó de contagiar algú que sí que sigui població de risc o que convisqui amb algú que en sigui. I fins quan tindré por? Fins que hi hagi vacuna? Fins que no hi hagi cap mort? M’agradaria que tots nosaltres ens poguéssim fer la prova. Tindríem proves si la població de risc no fossin els grans.