L’ampolla en fresc

Agafo l’ampolla i la destapo. La tenia -per dir-ho a l’estil tieta- ben fresqueta a la nevera (perquè, com tota tieta sap, “el cava calent no val res”). Però quan ja li he tret el morrió, el tap ha sortit volant (que fa molta alegria) i he omplert les dues copes primeres, amb aquella escuma, diuen que no, que no, que no declara la independència. Que convocarà eleccions autonòmiques. Fins i tot ens en diuen el dia: el vint de desembre. Llavors agafo les dues copes plenes i les buido a l’ampolla procurant que no vessi. Obro el calaix i en trec una cullereta de postres. La poso a dins del coll per la part del mànec. Deso l’ampolla a la nevera. No durarà gaire, d’aquesta manera, però ara no estic per brindar.

Llavors diuen que no, que no convocarà eleccions autonòmiques, perquè el govern d’Espanya ens volia no només desarmats sinó també captius, i per tant no pensa aixecar-nos del damunt l’article 155. I si no han d’aixecar-nos del damunt l’article 155 no val la pena l’abaixada de pantalons i l’adquisició de genolleres per procedir a ser irrumats. Llavors torno a treure l’ampolla de la nevera. Les copes són al rentaplats, però és igual, ompliré uns gotets d’aquells de plàstic blanc. És com si el cava s’hagués esbravat, però és el gest el que compta. Potser el que hauria de fer és allò de la meva tieta Pura: tirar-hi una molla de pa “per treure el gas”.

Però llavors, a la ràdio, diuen que ara serà el ple qui voti si declarem o no declarem la independència. I que potser no tots els diputats voten que sí. I per tant torno a deixar l’ampolla a la nevera, aquest cop amb un tap d’aquells de silicona de color rosa.

Esclar que, per suportar l’espera, penso que no hi fa res si en faig un glop, a morro, de l’ampolla mateix, sense cap cerimònia. Torno a obrir i la trec. Al tap li costa de sortir, ara, i me’l llanço pel damunt, de l’estrebada. “És brut, no taca”, diria la tieta. Però jo dic: “Hosti, merda”. I em poso una cançó de Pitingo.