Catalans rics

Dicto aquest article al meu secretari personal (en Benson) encara al llit per causa dels dolors que em provoca a les cervicals la falta de diàleg. Quina tensió. Aquesta tarda, sens falta, massatge. Que vingui la Yoshimi, que és l’única que em sap tractar. Acabo d’enretirar la safata amb el cafè amb llet, el suc de taronja detox, l’entrepanet de formatge i pernil dolç i els diaris. No estic per a res. La bata em fa nosa, tot i el fred de l’exterior, perquè tinc la llar de foc encesa i el cor ple de neguit. Hauré de dir a la minyona (és una perla, a casa l’estimem com si fos de la família) que per dinar ordeni alguna cosa consistent però suaveta (m’encanta fer servir aquest adjectiu). No vull veure ni la Jovita, ni la Curri, ni el Chano, ni el Tito, ni la Susú. Dinaré sola i, segurament, cancel·laré la meva assistència a la subhasta. En aquests moments tant me fan els quadres de Picasso.

L’entrenador personal arriba que encara no m’he posat la roba d’esport. Quina mandra, en aquests temps que corren, fer body pump. Però és el que ell diu: “Ve Nadal, hauràs d’assistir a sopars amb gent guapa i reialesa i totes, totes hi van amb vestits sense mànigues. No pots mostrar les pelleringues dels braços. Mira la Letícia”. Té raó. M’haig de cuidar.

Després, aniré a ioga. Em va superbé per treure’m les tensions. I, si tinc temps, faré el curset de Thermomix, i el de sommelier, però no prometo res. Ara m’haig de vestir, tot i que em costi. I després, encara, m’haig de fer el cap, que tinc un vermut al club de polo i no hi puc anar amb aquesta tofa. Els nens, avui, si de cas, que els vagi a buscar la Consuelo. A la tarda tinc una reunió al Comitè de Defensa de la República. Uf. Ja ho diu el Javier Cercas amb aquest encert de sempre: “Els independentistes són els catalans rics”. Com jo. Com tu.