Culpa meva!

Doncs, pel que sembla, la culpa d’això d’Andalusia també és nostra. Si no haguéssim volgut fer un referèndum per marxar d’Espanya, Vox no hauria tingut tants escons a les autonòmiques d’Andalusia i Inés Arrimadas no s’hi hauria passat unes setmanes malparlant de nosaltres, que som, pel que es veu, “lo que de verdad interesa a los andaluces”. Però, com diria l’ídol adolescent JoJo Siwa, això és com un bumerang, i com més lligats i escarmentats ens vol la ultradreta i més crida “Viva España”, més ganes tenim nosaltres de marxar. Les eleccions andaluses, en realitat, amb la poca participació i tot, són un referèndum: han calculat el tant per cent d’'aporellos' que hi ha a Andalusia. Aviat sabrem els que hi ha a Espanya.

L’odi als catalans ha existit sempre, de diferents maneres. El "Nos lo hemos cepillado” d’Alfonso Guerra rient n’era una forma. L'“Hay que bombardear Barcelona cada 50 años", una altra. I el “Ya sabemos lo que pasa en Cataluña”, i els acudits, esclar, perquè no té res a veure parlar de catalans avars –com els jueus– que parlar, per exemple, d’andalusos exagerats. Per tant, la ultradreta espanyola, si bé odia –com toca– els musulmans o els gais, té un component autòcton i franquista que fa que ens odiï més a nosaltres, els catalans.

No és cap broma, ni cap exageració, això que dic. Ens odien a nosaltres i als nostres fills, vomiten si senten parlar català, els fa fàstic el nostre accent quan parlem castellà, no ens consideren dignes de cap dret, ens flitarien com un eixam de mosques, els despertem la violència que porten dins, riuran sense cap pietat ni empatia del nostre dolor. I l’odi als catalans sí que ha estat atiat i tolerat pels mitjans de comunicació espanyols. Ells només en són la conseqüència.