Els musclos

Periodista i escriptoraA propòsit de l’acord entre Junts per Catalunya i Esquerra, Inés Arrimadas, de Ciutadans, va dir (tradueixo i, per tant, la rima involuntària és meva): “Vull recordar que el compliment del reglament del Parlament no s’acorda a Brussel·les menjant musclos”.

La frase adquireix un to despectiu per culpa dels musclos. Si hagués dit “El compliment del reglament del Parlament no s’acorda a Brussel·les”, no hi tindríem res a dir. I fins i tot li podríem donar la raó. No s’acorda des de Brussel·les. Tampoc des de Madrid. Per cert, els que ens manen des d’allà ja han considerat oportú aixecar el veto econòmic de la Institució de les Lletres Catalanes. Els autors ja ens podrem dur un platet calent a la boca, després d’anar a la biblioteca de Navarcles.

Però que Arrimadas acabi la frase amb el “menjant musclos” no és només despectiu per a Puigdemont i Rovira. També ho és per als belgues. Si jo dic: “La Generalitat no es mana des de Madrid menjant callos” estic folkloritzant aquesta preciosa i diversa ciutat. L’estic reduint al seu plat més famós, des de la superioritat. Menystenir les menges famoses de cada comunitat o burlar-se’n és inevitable per a segons qui, suposo. Tinc uns amics nascuts a Andhra Pradesh que des que viuen a Europa sempre es troben algú que els diu: “Què? A menjar curri?” I en tinc uns altres d’americans que tot sovint han d’explicar als burletes que no, que no es passen el dia menjant hamburgueses. Trobo que, posats a fer, el que és sa de veritat és fer burla de les pròpies menges. Jo ric quan em veig a mi mateixa delint-me pels calçots. Esclar que si algun forà se’n riu m’ho prenc bé però trobo que no té tant de mèrit. Deu ser que adoro els musclos, uns bivalves poc valorats potser perquè estan molt bé de preu. Deu ser que adoro, allà on vaig, descobrir què mengen i menjar-m’ho jo també.