L’escorament a la dreta?

Llegim aquests dies tot de reflexions sobre “l’escorament a la dreta de Ciutadans”, la “deriva autoritària” de Rivera i, per causa d’això, l’estampida pública d’alguns dels impulsors del partit. Aquestes crítiques ja es veu que afecten els principals líders del partit, Arrimadas i Rivera. A ella la veiem gesticulant amb un somriure estereotipat i amarg. A ell, tan rabiós com nerviós.

Però no ens enganyem. La deriva sempre hi va ser. El que passa és que, com que derivava cap a Catalunya, ja li anava bé a tothom. Si tu estàs en contra que Catalunya (o el Quebec o Escòcia o qualsevol nació) sigui un subjecte polític i que, per tant, pugui decidir el seu futur votant, ets de dretes. Si no permets el dret a decidir, d’esquerres no ets. Si consideres que la manera d’acabar amb els independentistes és criminalitzar-los, empresonar-los per delictes fets a mida, atacar-ne la llengua, l’escola i la televisió pública, ets de dretes i sempre ho has sigut. Ciutadans ha fet la feina bruta a Catalunya (i no se n’ha sortit, perquè l’antipatia acaba fent forat només entre els antipàtics), per això, mentre la feia, tothom els titllava de “liberals”. La prova que han fet la feina bruta és que mentre ells buscaven brega, els més llestos anaven repetint “No sou prou”, “Sou una minoria” i “Votar no sempre és la solució”. Una cosa més dissimulada.

Per tant, qualsevol partit que hagi nascut per enfrontar-se als anhels democràtics de la majoria de catalans (el setanta cinc per cent opten per un referèndum, per tant, els únics que no hi opten són ells) és un partit de dretes. No és que s’hagin tornat de dretes ara. ¿No ho eren quan la Marta Sánchez els va posar lletra a l’himne? El numeret i les mentides del Dia de l’Orgull, a Madrid, no és diferent del numeret i les mentides del Dia de l’Orgull a Barcelona. Ni és diferent del numeret que van anar a fer a Waterloo, a Amer, a tants altres llocs de Catalunya.