El fi i els mitjans

Javier Pérez Royo feia un article en aquest diari, “Legitimitat democràtica o llei electoral”, sobre l’alcaldia de Barcelona. Deia que havia guanyat una doble majoria: “una d’esquerra, amb 28 regidors enfront dels 13 de la dreta, i una altra de no independentista, integrada per 25 regidors, enfront dels 15 independentistes”. Mirant els programes i les solucions que proposen als problemes polítics, com l’encaix de Catalunya a Espanya, ¿el PSC és més “esquerra” o menys “dreta” que Ciutadans? I què és el PDECat? Què és Valls? Menys o més dreta que Ciutadans? Jo diria que l’eix és, sobretot, entre partidaris del referèndum i partidaris de reprimir-lo. Pérez Royo es pregunta com hem d’interpretar el resultat de Barcelona, si “amb el criteri de la legitimació democràtica” o el de “la llei electoral”, per concloure que amb el de la legitimació democràtica “és obvi que Ada Colau seria l'alcaldessa” i “Ernest Maragall únicament pot ser-ho obviant la vigència d'aquest criteri i donant preferència al criteri legislatiu”.

A diferència del que passa en unes eleccions generals, a les municipals és alcalde el cap de la llista més votada. Això té una lògica: es vol evitar que en pobles petits la rivalitat entre dos candidats faci impossible la governabilitat. Podem decidir si en grans ciutats com Barcelona ha de seguir-se aquest criteri, però en votar sabem que això va així.

Entenc que Ada Colau lluiti per seguir sent alcaldessa. Però m’horroritza (i m’horroritzaria si ho fes Maragall o Collboni) que accepti els vots de Valls, amb Ciutadans, perquè són els vots d’algú que va expulsar gitanos a França i que, aterrat aquí, per fer-s’ho perdonar, ha fet tuits des de la Mina parlant “del problema dels gitanos”. Que és un problema que no tenim! En aquest sentit, jo, si fos Ernest Maragall, li oferiria els tres vots que li calen per ser alcaldessa, perquè no hagi d’acceptar els altres. Perquè el fi no justifiqui els mitjans.