Gossos i humans davant del sol vermell

Pugem corrent a la muntanya, els gossos es banyen als bassals, compartim aigua i xerrameca

Aquesta matinada el sol està més vermell que mai. Parem de córrer un moment, davant la meravella inqüestionable, i bramem: “Uaaa!” Com costa ser atea, davant d’això. 

Els gossos s’acosten a la Sílvia per fer-li festes, però ella els diu: “Fuig, fuig!” I és molt divertit veure com se’ls treu de sobre i com ells procuren agradar-li. A l’Olívia ja se li han acostat, perquè quan ella arriba (ve corrent des de casa) vet aquí que humans i animals es desfan d’alegria. Que ella hi sigui –tan discreta i present, tan delicada i perspicaç, tan ponderada i tan maca– fa que tots ens sentim tocats per una fada. I la Maria? Ella ve en cotxe i em recull a mi i al gos a la rotonda. Ella també porta la gossa, que té un nom de Bola de Drac, com el meu, perquè són els noms que els posen a la gossera. Ella és la que va decidir que havíem de cridar corrent i la que sempre ens ensenya a meditar. “Això és molt 'pro'”, diu sempre. I vol dir “professional”. Falta el David, que no hi és, i el seu gos, que tampoc hi és, perquè han marxat de vacances. Quan ell ve acabem l’entrenament amb una cervesa, al pitjor bar del món.

Pugem corrent a la muntanya, els gossos es banyen als bassals, compartim aigua i xerrameca. Ara un esprint, ara anem pel teu camí, però demà anirem pel meu. Parlem de novetats polítiques. “He rebut carta de la Carme Forcadell”, faig. “Em diu que gaudim de la vida”. Em diu això i els ho explico fent un acte de llibertat màxima. I totes quatre cridem enmig del bosc: “No ens hi acostumem!” No ens hi acostumem. Demanem-ne la llibertat. No ens hi acostumem. No estiguem còmodes, mai, ni confortables, ni conformades, ni resignades en la protesta. Mai. Els gossos adrecen les orelles. “Sí que criden, aquestes, avui...”, es diuen. Perquè ells també parlen.

Etiquetes