L’impost a l’empresari

Jo és que no hi entenc, de política, si hi entengués de política m’hauria fet polític. Jo sé fer obres, collons, obres. Cases, totxos, això és 'lo' meu i no m’ho ha regalat 'dingú', que mon pare es va esllomar treballant des dels catorze anys. Ja sé que em toca pagar, això ja ho sé, perquè pagar em toca sempre. 'Por ache o por bé' sempre m’estic rascant la butxaca. ¿Que hem de fer la gala dels de la sida? Paga. ¿Que s’ha de fer un 'donativo' per a la marató de la 'teletrès'? Paga. ¿Que s’han de donar uns diners, que la nena de la minyona es veu que fa la 'cumenió'? Paga. ¿Que el rei vol una barca? Paga. I pobre de tu que no paguis. Perquè, aquests, el problema que tenen és que són uns pelacanyes però tenen el morro fi. I jo ja ho entenc que quan tens algú que mana li has de pagar els vicis, però és que ara et venen perquè paguis als que encara no manen! I 'llavontes' 'lo' que pot passar és que no arribin mai a manar. Em va venir l’altre dia un xitxarel·lo a demanar calés per al d’allò, per al paracaigudista. Vint mil al mes els hi ha cobrat el 'menda'. És un 'person'. No els facturo ni jo! Total, que va i li dic: “Però voleu dir que guanyarà?” I em diu: “Guanyarà si ajudem entre tots, que no estem ajudant prou”. Me’l vaig treure de sobre amb mals 'modos' i li vaig dir una cosa que en públic no la diré. A mi 'lo' que m’interessa és que la gent gasti calés. I per gastar s’ha d’estar content. I amb gent tancada a la presó, de content no se n’està. I a mi, que faig cases, que el Maragall o el Perico de los Palotes sigui alcalde de Barcelona ja m’està la mar de bé. Perquè et dic una cosa, abans del francès ja em van venir a dir que el que guanyaria era l’Albertito, i que si el “constitucionalismo” i que si Espanya, i tot allò, i ara l’Albertito és un empestat, i demà serà un empestat el francès, que l’altre dia m’ho deia el Carlos, el de Construye, que es veu que també el van venir a veure. Deia: “Aquest si vol ser president s’haurà de disfressar de formatge”.