18/03/2019

Un informe del que fa l’informe

2 min

A partir d’aquest dimarts, al judici, hi aniran a declarar (sota jurament) policies nacionals. Algun d’ells potser va ser un dels que van cantar “A por ellos, oé”, o va ser un dels que cridaven –amb aquelles ninetes dilatadíssimes i tanta agressivitat– “¡Que nos dejen actuar!” Hi anirà, segur, el cap de la policia judicial de la Guàrdia Civil a Catalunya, que insultava independentistes a Twitter amb pseudònim.

Les acusacions contra els líders i activistes catalans empresonats des de fa un any es fonamenten en els informes policials el responsable dels quals és aquest home. El policia en tasques d’investigació actua com a policia judicial i se li suposa “veracitat”. Depèn del seu cos policial, sí, però funcionalment depèn de l’encàrrec del jutge. Això és així per una raó clara. El jutge no pot anar a observar sobre el terreny cada presumpte delicte que es produeix i, per tant, hi envia algú perquè “li faci d’ulls”. És clar, doncs, que aquest policia ha fer una investigació objectiva i aquesta investigació, davant del jutge, té “veracitat”. Quan un policia ens denuncia per una infracció de trànsit, per exemple, davant del jutge la seva versió és més “veraç” que la nostra i si trobem que s’equivoca ho haurem de demostrar. Ell no haurà de demostrar que té raó. Ara bé, ¿algú que insulta independentistes a Twitter pot ser veraç fent una investigació com la que ens ocupa? Pot ser-ho, però ¿vol ser-ho? ¿Aquesta versió serà considerada més “veraç” que la dels acusats?

Fer de policia judicial, com fer de jutge, no és només haver aprovat les oposicions, cosa que sens dubte té mèrit. De la mateixa manera que als que porten armes se’ls fa un test psicotècnic, els investigadors com Tácito també n’haurien de passar un. Un test psicològic que ens demostrés que les seves fòbies no pesen massa, fins al punt de permetre-li mentir per condemnar uns innocents.

stats