TOVALLONSNEGRES

Les benèvoles

Nosaltres, els catalanoparlants, estimem el castellà

EMPAR MOLINER
EMPAR MOLINER Escriptora

He estat llegint, aquests dies, Les benèvoles, la immensa obra de Jonathan Littell, que explica en primera persona (amb els dots de superdotat que té l’autor) la història d’un oficial nazi. Hi ha un moment en què ell i altres capitostos, entre conyac i conyac, debaten sobre lingüística. El protagonista reflexiona així (tradueixo): “Passa el mateix amb les llengües turques, en què per exemple la ge palatal s’escriu de manera diferent en gairebé totes les llengües. Per descomptat que ho van fer expressament: va ser una decisió política i no lingüística, que pretenia, esclar, distanciar tant com fos possible els pobles veïns, cosa que pot donar una clau: els pobles veïns havien de deixar de funcionar com una xarxa, de manera horitzontal, per remetre’s, tots, de manera paral·lela i vertical, al poder central, que es col·locava en la posició d’àrbitre últim d’uns conflictes que ell mateix no para de provocar”.

És exactament això, i no és pas nou. Si tu tens una patata i la parteixes per la meitat, tindràs dues mitges patates, però si llavors les tornes a partir, tindràs uns trossos de patata. I si a cada un dels trossos de patata els anomenes de maneres diferents, la patata haurà desaparegut. Es tracta d’atiar un conflicte que no hi era. Però d’atiar-lo com si tots nosaltres, els amos de la patata, no ens barregéssim. Cínicament, n’hi ha que et diuen que “la immersió lingüística no es toca” per, seguidament, dir-te que “potser hauríem de parlar dels percentatges de castellà”. Parlar dels percentatges de castellà vol dir “fer que el català retrocedeixi”. Perquè el català no té els mitjans, ni els policies, ni el rei d’Espanya, ni els de Ciutadans de Cornellà. Nosaltres, els catalanoparlants, estimem el castellà. No només perquè és la llengua dels nostres avis, pares, marits o sogres, sinó perquè els parlants de llengües minoritzades estem molt sensibilitzats amb les llengües, de la mateixa manera que els que fan règim estan molt sensibilitzats amb el menjar. ¿Poden dir el mateix els que atien el conflicte? ¿Estimen el català? ¿Els agrada Catalunya amb nosaltres dins, els catalanoparlants?