El no-vot

Segons el titular de l’enquesta d’'El Periódico', “Esquerra segueix a l'alça”. Diu que “l’independentisme obtindria entre 71 i 74 diputats”. Però després de les eleccions de Barcelona, i del pacte de la Diputació, no podem parlar de “l’independentisme”. En realitat no és que els partits anomenats “constitucionalistes” hagin decidit que s’han d’unir (a contracor) per evitar que l’independentisme toqui poder. És que l’independentisme és l’excusa perfecta per unir-se i tocar poder. L’independentisme té molt poca cosa independentista a fer, en aquests moments.

Amb aquestes circumstàncies, ara, més que votar, hauríem de poder no-votar. Més que no pas triar l’opció que volem, triar la que no volem. En el meu cas, el no-vot seria per a Ciutadans. No em pregunteu qui vull que guanyi. Pregunteu-me qui vull que perdi. Hi hauria –com s’ha demostrat a la Diputació– algun independentista de Junts per Catalunya que voldria donar el no-vot a Esquerra, i hi hauria algun independentista d’Esquerra que el que voldria és donar el no-vot a JxCat. Hi hauria votants dels comuns i de la CUP que voldrien, sobretot, donar el no-vot als “convergents” i hi hauria votants del PSC que sobretot voldrien donar el no-vot als antics 'iniciativos', ara a dins dels comuns.

Hem de pensar, doncs, amb qui pactarà cadascú. En campanya, JxCat no pot prometre que no farà president Miquel Iceta, perquè això enforteix Esquerra. El PSC, Ciutadans i el PP, amb JxCat, en tenen 81. Esquerra en té 41 i amb els 8 de la CUP i potser els 9 dels comuns en té 58. El PSC més JxCat en sumen 54 i amb els comuns, 63. Llegint en broma i amb fatalisme el vers de Martí i Pol: “Tot està per fer [doncs sí] i tot és possible [doncs també]".