Nosaltres, vosaltres, “ellos”

EscriptoraSentim que no en som part. I ells també ho senten, per això parlen d'"españolizar a los niños catalanes". Però és que en aquest “no ser-ne part” hi tenen a veure l’“¡A por ellos!” i els empresonaments, però també les mentides. Qui sap què passarà? Pot passar de tot, i ningú —excepte els que tenen la sort o la desgràcia de rebre filtracions amb les decisions dels jutges— podrà predir-ho. Però, passi el que passi, aquests són els fets: sentim que no pertanyem al mateix país que ells, ni tenim el mateix imaginari, ni els mateixos costums, ni horaris, ni premsa, ni tele, ni maneres d’expressar els sentiments patriòtics o taurins o religiosos. No en som part. I ho dic des de la més gran simpatia, perquè no hi ha res que m’agradi més que meravellar-me amb els costums aliens. Els fills de l'1 d'octubre observem Espanya amb la mateixa distància i proximitat que observem Portugal, el Marroc, França o Itàlia. Hi tenim amics (ara callats). Espanya és com un tot amb poques arestes —i ells, encara que no ho admetin, pensen el mateix de nosaltres; “ellos”—, un lloc per visitar, de qui admirem i copiem aquelles coses que ens agraden: el pernil, l’alegria i les ganes de festa, la franquesa, el Quixot, el gaspatxo, els molins o la 'siesta'.

Però no en som part. Ni el rei ni els AVE que construeixen (encara que sigui amb impostos també nostres) sentim que ens pertanyin, ni que ens millorin la vida. El Museu del Prado “no és nostre”, com no és nostre el Louvre. Parlo d’aquests dos milions i escaig, amb fills, esclar, però també parlo d’un grup nombrós d’indiferents catalans que de veritat, de veritat, no se senten de cap lloc i no són nacionalistes, però que diuen que no tenen ganes de “viatjar a Espanya” perquè els fa la sensació que no seran ben rebuts i perquè consideren els presos (tant els rapers, com els polítics i activistes catalans, com els d’Altsasu) un escarment i una tenebrosa venjança. Som “ellos”. Per ser “nosotros” no tindríem més remei que aplaudir els empresonaments i les acusacions. Però quins "nosotros" seríem?