Oh là là...

El 30 d’abril del 2018, l’any passat, el diari 'El País' publicava una notícia sobre el primer ministre francès d’origen català Manuel Valls, que havia debutat en aquestes terres de missió durant la mani “constitucionalista” del 18 de març, convocada per Societat Civil Catalana. Deia la notícia: “Manuel Valls sospesa liderar una plataforma constitucionalista per a Barcelona”. I hi podíem llegir que Ciutadans li havia "ofert ser el cap de cartell del seu partit per desbancar Ada Colau” però que calia “concretar si aquesta proposta implicava PP i PSC”. “Ofert” és una paraula política, tan política com l’oferta (Carina Mejías no li devia oferir res).

Abans, s’havia intentat tot perquè en les eleccions convocades per Mariano Rajoy sota el 155 Inés Arrimadas aconseguís ser presidenta de la Generalitat. No van estalviar-se esforços (¿recorden aquella carpa en forma de sushi de salmó al bell mig de la plaça Universitat?) perquè rebés vot útil del PSC i del PP, però va resultar que no hi havia “majoria silenciosa” i els partits independentistes, ja amb líders a la presó i l’exili, van treure més diputats. El problema de Ciutadans és que ningú volia pactar amb ells. Amb Manuel Valls, doncs, s’havia d’evitar això.

En un any les coses han canviat molt. Els líders polítics segueixen a la presó i l’exili, la popularitat de la monarquia està sota mínims, el jutge Llarena està desaparegut, Pedro Sánchez és president del govern espanyol, el socialisme català revifa, l’independentisme resulta que sí que ha eixamplat la base, i ni la cínica altivesa de Cayetana Álvarez de Toledo, ni la crispada crueltat d’Inés Arrimadas han aconseguit res a Catalunya, perquè tot té un límit. Votar és com anar a la carnisseria. D'entrada et fixes en el bistec del davant, tan vermell, perquè té més bon aspecte que el del darrere, més marronós. Però a la llarga el que importa és com s’ha aconseguit aquell color tan fals. D’on venen els vedells i com i amb què els han engreixat.